La mestra ens va recomanar la lectura de l'article “Trabajar con familias de las personas con discapacidad” de Fernando Fantova. El vaig trobar un artícle molt interessant per a donar inicia a l'assignatura, ja que parla de idees molt interessats en vers a les famílies amb fills
amb algun tipus de discapacitat i la intervenció dels professionals amb
aquestes.
La família, normalment, és el context més pròxim en el que una persona
creix i es desenvolupa, i a més hi ha una relació evident entre la dinàmica
d’aquesta i els esdeveniments que li han pogut succeir. L’arribada d’un
fill és un d’aquest esdeveniments, un dels més rellevants, i que per tant,
produeix grans canvis dins de la dinàmica, funcionament i organització de la
família. Si a aquest fet li sumem que el nou membre, esperat amb tanta il·lusió
i expectatives, presenti algun tipus de discapacitat (sempre depenent del grau)
el canvi dins d’aquest nucli familiar és deu vegades més complicat. Quan això
passa, comencen processos, sobre tot de dol, força difícils per als membres
d’aquesta família, sobretot pels pares. Aquests, normalment, s’han d’acomiadar
de les expectatives que tenien a sobre d’aquest nou membre, han d’afrontar que
segurament les coses seran més difícil del que es pensaven, i una cosa molt
important, assumir aquest nou repte.
Si per a un professional, o
en el nostre cas, per un mestre, en molts de casos ja es fa difícil la relació
i intervenció amb la família de l’alumne, si aquest presenta algun tipus de
discapacitat o trastorn, aquesta dificultat augmenta. Són varis els tipus de
intervenció que haurem de realitzar (proporcionar informació i recursos,
orientació en vers a la presa de decisions, orientació metodològica, suport emocional,
etc.) però el que m’ha semblat clau és que cal tenir clar el paper de cada un.
Els pares han de ser conscients que no són els únics que poden ajudar al seu
fill i s’han de deixar ajudar pels professionals, escoltant-los i acceptant les
seves aportacions. Així com els professionals no han d’adoptar rols que no els
pertoquin, ja que no podem oblidar que el protagonista és la persona amb la
discapacitat, i com a conseqüència també ho és la seva família. No podem tampoc
donar la culpa de tot a la família, hem d’assumir la nostra responsabilitat i
entendre sempre les circumstàncies de la persona que tenim asseguda al davant.
Cada un ha de tenir el seu rol i postura clars i treballar intentant no sobre
passar els seus límits.
Finalment, penso que l’empatia
juga un paper fonamental en aquest context, ja que entendre a la persona que
tenim al davant i poder posar-nos en la seva pell, ens ajudarà molt a
portar a terme aquesta intervenció de manera respectuosa i efectiva. Com diu
l’autor al principi del seu article, no podem caure en l’error de pensar que
tot el que passa al voltant del nen amb discapacitat, és culpa d’aquesta. Cal
entendre les circumstàncies de la família i a partir d’aquí fer el
possible, dins del nostre rol, per ajudar-la.
