L'experiència d’una tutora d’aula UEEC

 Reflexió sobre l’experiència d’una tutora  d’aula UEEC

L’altre dia, a la classe d’intervenció, vàrem tenir la sort de comptar amb la presència d’una tutora d’aula UEEC. La mestra la va convidar a que ens contes la seva experiència, ja que amb la menció que estem cursant, hi ha la possibilitat que ens cridin per a fer feina a una aula d’aquestes característiques. Ella ens va contar els diversos aspectes que avarca treballar en un espai així, sobre tot d’ aspectes professionals (recursos, línia de feina, programació...) i aspectes a nivell persona i sentimental. Em va impressionar el que va contar en quan als recursos de l’aula. Quan ella va arribar, a l’aula no hi havia res. Res de res. Ni taules, ni cadires, res penjat a les parets, res de material. Em vaig posar a la seva pell i em venien dubtes de si jo ho hagués resolt igual que ho va resoldre ella. Imagino arribar a un lloc nou, amb un alumnes nous, uns alumnes que a més tenen unes característiques diferents a les que podem estar avesats, i que a més, et donin un espai completament buit. Em vaig quedar amb el que va dir ella: “aquest són els recursos que tinc i amb ells he de fer-ho el millor que pugui”. I estic segura que ara l’aula és un espai “xulissim”.

Per altra banda, ens va explicar que el seu grup esta  compost per 6 alumnes. Cada infant d’una edat diferent. Cada infant amb unes dificultats diferents. Vos imagineu la dificultat de la tasca? Com t’organitzes la feina? I els continguts? Com pots fer currículum? Penso que per a un mestre/a, és un dels major reptes que se li poden presentar al llarg de la seva vida professional. Això si, si te’n surts d’aquesta, te’n pots sortir de quasi qualssevol.

També ens va parlar de la part emocional, i va ser aquí on em vaig sentir més reflectida. Ara vos contaré perquè. Ella ens va dir que, molts de dies,  té sentiments molt contradictoris. Per una banda frustració, per l’altra plenitud. Em passava el mateix quan, ja fa uns anys, vaig estar treballant al Centre de Discapacitats  de Trepucó (II) durant un any. Va ser una feina que, no dic mentides, em va canviar. Una experiència única. I durant tota la xerrada que ens va donar la tutora d’aula UEEC, vaig tenir molt present la meva estada a Trepucó. És un centre molt similar a una aula UEEC. La diferència és que els usuaris ja no són fillets, són adults; i no es troben a una escola, es troben a un centre habilitat per a les seves característiques. Però el funcionament és molt similar: són un grup de persones amb diferents discapacitats, diferents edats i diferents necessitats. Recordo la feina com una feina realment dura. Hi havia molts dies que partia cap a casa desil·lusionada, trista, frustrada. En canvi, no entenia el perquè, però al matí següent hi anava amb ganes i il·lusió. Era una feina que, a estones “odiava”, però que estimava moltíssim. És per això que em vaig sentir una mica identificada amb el que contava ella. I també vaig descobrir que m’agradaria molt que em cridessin per a dur a terme una tasca com la d’ella. Sé que no seria fàcil, però recordo aquell sentiment de plenitud que em produïa la meva feina a Trepucó, i no hi ha res més gratificant.

Per acabar, vos deix el link a una experiència d’aula UEEC, una aula DE CINE ;) i vos convit a veure l'entrada a la qual parlo d'ells. 

http://www.educaciontrespuntocero.com/experiencias/un-proyecto-de-cine-en-el-aula-de-educacion-especial/21201.html